Ahir va morir Manuel Mellado Sánchez, als 71 anys. Manolo era un d'aquells catalans d'Almeria, fills de la immigració dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, que tant han contribuït a fer gran i a configurar la fesomia de la Catalunya actual. El vaig conèixer en temps del Batxillerat a Móra d'Ebre, això deu fer gairebé quaranta anys. Després, ja a la universitat, a Tarragona, vaig veure'l algunes vegades amb el seu Fort Fiesta blau metal·litzat, carregat d'adhesius del PSC, en trànsit per la capital provincial en missions ugetistes.
La relació amb Manolo Mellado es va intensificar anys després a Móra d'Ebre, amb llargues xarrades sobre la política de la transició espanyola i els moviments del caciquisme local, en una població petita, burgesa i conservadora que sempre ha mirat de reüll als poca-roba, més encara si són de família pobra, llarga i nouvinguda. Manolo va ser una icona del socialisme morenc i riberenc, sempre fidel al color roig del PSC, del PSOE i de la UGT, enfrontat a la prepotència dels poderosos. Veritable "martell de convergents", tal com el va qualificar el seu amic periodista Xavier Garcia Pujades, en temps de pujolisme abassegador.
Al llarg de quaranta anys, la relació amb Manolo ha donat per a molt: xarrades inacabables, dinars amb amics, mítings, excursions, cerveses i tapes a peu de barra, discussions a mort, conspiracions inconfessables... Manolo era un paio desconcertant, protagonista com el que més dels anys de la transició. Parlava de gent com Felipe González, Alfonso Guerra, Joan Raventós, Raimon Obiols, Jordi Pujol... com si es conegués de tota la vida, cosa que a molts molestava, perquè no podien suportar que una persona senzilla i treballadora tingués segons quines relacions i hagués sigut protagonista en primera línia d'uns moments sociopolítics irrepetibles, com aquelles jornades de finals dels setanta i la primeria dels vuitanta del segle XX. Ja més cap aquí, Manolo feia i desfeia a la seu de la UGT de la Rambla a Barcelona en els anys en què era el responsable d'Alimentació del sindicat a Catalunya.
Ahir Manolo Mellado ens va deixar per sempre, després d'uns últims anys difícils i contradictoris, en què el polític entusiasta, el sindicalista incansable, el conversador empedreït, l'amic bondadós... va plegar veles i es va retirar als seus quarters d'hivern, deixant enrere l'enrenou de la política i la politiqueria. Però la seua bonhomia, la seua tranquil·litat i la seua senzillesa sempre ens acompanyarà.
Gràcies, Manolo, per totes les coses que hem compartit, pels moments viscuts, per les converses fecundes, per les amistats comunes. Que la terra et sigui lleu, company.
Jordi Duran i Suàrez